Carta d'un adolescent

Estimats Mare i Pare,

Aquest conflicte en el què estem ara, el necessito. Necessito aquestes discussions. No us ho puc explicar perquè no tinc el vocabulari per fer-ho. Però necessito aquestes discussions. Molt.

Necessito allunyar-vos i necessito que sobrevisquem a tot això. Necessito aquesta situació encara que també l’odio. Tan li fa si discutim per l’hora d’anar a dormir, els deures, la meva habitació desordenada, etc. Necessito discutir amb vosaltres sobre tot això i que hi feu oposició. Necessito que aguanteu l’altra punta de la corda. Que l’aguanteu fort mentre jo m’agafo a l’altre extrem i intento trobar sentit a aquest nou món on sento que pertanyo ara.

Abans jo sabia qui era, qui éreu vosaltres, qui érem nosaltres. Però ara ja no ho sé. Ara no reconec ni el meu cos. Les hormones i els impulsos em descol·loquen. Ara mateix busco els meus límits, i a vegades només els trobo empenyent-vos a vosaltres. I sento que existeixo més enllà de vosaltres. Sé que recordeu aquell infant dolç que era. Ho sé perquè jo també el trobo a faltar, i a vegades aquesta nostàlgia em fa mal.

Aquest conflicte m’ensenyarà que les meves ombres no són millors que les meves llums. M’ensenyarà que els sentiments negatius no són el final d’una relació. M’ensenyarà a escoltar-me a mi mateix, encara que a vegades decepcioni als altres. I aquest conflicte acabarà. I l’oblidarem. I potser tornarà. I necessitaré que torneu a aguantar el cap de la corda.

Ja sé que no hi ha res gratificant per a vosaltres en tot això. Sé que segurament no us donaré les gràcies i que fins i tot ni m’adonaré fins on us he portat. De fet, per tot això probablement us criticaré. I semblarà que res del que feu sigui suficient. Però si us plau agafeu el cap de la corda.

Amb amor, el vostre fill@ adolescent.

Txell Gelabert
Educare Club