Educar i comunicar-nos

Què és educar i comunicar-nos conscientment?

Estem davant d’un canvi de paradigma en l’educació i la criança de les nostres criatures, la manera tradicional ja no ens serveix, volem fer-ho d’una altra manera però no sabem com, ens falten recursos.

A la majoria de nosaltres ens han educat en el conductivisme, és a dir, reforçant les conductes positives i castigant o intentant canviar aquelles negatives. És una educació basada en el control, en canviar a l’altre per a que es comporti com nosaltres volem i en la por; deixo de fer o tenir certs comportaments per por a la conseqüència (càstig) que la meva acció pugui tenir.
I sí, funciona, però funciona a curt termini i és que la criança tradicional ens ensenya a obeir i ens deixa poques opcions: o la submissió o la rebel·lió.

La criança conscient es basa en el respecte mutu, en fomentar la connexió, l’autonomia i l’autoestima dels infants.

La criança conscient creu i confia en les criatures i l'objectiu no és el control sino que els infants es despleguin i adquireixin eines per a la vida. No pensa que les hem de canviar ni que tenir una enrabiada és un “mal comportament”. La criança conscient es basa en el respecte mutu, en fomentar la connexió, l’autonomia i l’autoestima dels infants.
I quin és el paper de la persona adulta? Acompanyar i crear un ambient on el respecte per un mateix i pels demés i la seguretat física i emocional estiguin assegurats per a així l’infant poder desplegar-se i recórrer el seu camí amb seguretat.
Un camí on s’equivocarà i reconeixerem l’error com una potent eina d’aprenentatge, un camí on es frustrarà, un camí on hi haurà èxits i fracasos però sobretot un camí on l’infant podrà ser ell i nosaltres l’acompanyarem. Aquest serà un camí amb molts aprenentatges, molt de creixement i on integrarà moltes eines per a la vida i es responsabilitzarà de les seves accions.

I com ho fem?

No és fàcil ja que no tenim referents, ens falten recursos, hi ha molta informació i ens perdem. Per a poder fer el canvi ens cal informació, informació que ens ressoni i estigui alineada amb la nostra manera de fer, ens cal autocura i tribu i ens cal revisió i creixement personal.

Però com comencem?

Jo aposto per la comunicació. Les paraules que diem creen realitats. La comunicació és molt potent i hi ha estratègies molt bàsiques per a iniciar-nos en aquest camí de consciència, de donar espai al que és i acceptar que allò que sentim no ho podem canviar.

Si hagués de triar una eina comunicativa, triaria la validació.
Frases com:

‘No ploris!, Però si no ha sigut res!, Però si la crema està boníssima!’ us sonen segur.

Què estem fent?

Estem dient-li a l'infant que allò que sent no és així, que ell no sap què sent i que se’n refii de nosaltres i de la nostra percepció i per tant, a poc a poc, es va desconnectant. Estem negant els seus sentiments.

I quina és l’alternativa?

Fer de mirall, demostrar que hem entés el que sent i acceptar el sentiment, donar-li un espai.

En comptes de ‘No ploris!’ podríem dir ‘Veig que estàs molt trist’; en comptes de ‘Però si no ha sigut res!’ podríem dir ‘Sembla que t’has fet molt de mal’ i en comptes de ‘Però si la crema està boníssima’ podem simplement fer un reflex i dir ‘Veig que no t’ha agradat gaire’.

Quan validem un sentiment, la crispació baixa i segurament ens evitarem algun que altre conflicte i tot i el sentiment desagradable, l’infant sent que el seu referent l’enten i que allò que sent és vàlid.
Com ho veus? T’animes?

Arantxa Marenyà
Assessora de Criança