Em perdo algunes coses per no perdre-me'n d'altres
Quan vaig conduint sola, acostumo a trucar a algunes de les meves amigues. Aprecio aquest moment de tenir una conversa tranquil·la. Ahir, la meva amiga em deia que s’havia llevat amb la determinació d’anar a la SEVA classe d’esport (hi escric seva amb majúscules perquè era el seu moment), però una situació familiar inesperada no li va permetre. Vam compartir aquest sentiment de frustració i també vam riure.
La situació em va remoure. I em va fer pensar que jo fa dies que dic que no a un sopar amb amigues perquè vull estar amb la meva família, vaig dir no a una feina perquè em suposava està massa fora de casa, o fa dues tardes vaig dir no a una tarda de desconnexió per anar amb les meves filles a comparar uns llibres.
La maternitat —i la paternitat— és un constant equilibri entre diferents necessitats, prioritats, desitjos... I sovint ens movem entre dues aigües, amb la sensació d’haver de triar i de perdre sempre alguna cosa pel camí.
Però aquí ve la reflexió que em va ajudar a canviar la mirada: en realitat, no m’estic perdent res. Estic triant.
Quan decideixo quedar-me a casa amb la meva família, no m’estic perdent el sopar, estic escollint ser-hi en aquell moment important per mi. Quan deixo passar una oportunitat professional, no és perquè m’estigui tallant les ales, sinó perquè en aquest instant prioritzo altres ales que necessiten volar amb mi.
Cadascuna de les nostres decisions té un cost, però també té un valor profund. Ser mares i pares presents vol dir estar disposats a ajustar la brúixola constantment, a prendre decisions que potser no sempre són les més fàcils, però que són les més alineades amb els nostres valors i amb la realitat del nostre dia a dia.
I sí, hi haurà dies en què potser sento la nostàlgia del que no he pogut fer. Però estic convençuda que també hi haurà altres moments —potser en un somriure còmplice abans d’anar a dormir, en una conversa inesperada, en un “gràcies per estar aquí” dit fluixet— en què m’adonaré que he triat bé.
A mi m’ajuda pensar que trio perdre’m unes coses, no perdre-me'n d'altres. I això, per mi, ho canvia tot.
PD: Gràcies, Eulàlia, per ser inspiració.
Sandra Hurtado
@positivamentsandra
