Preparada per confiar

Quan parlem de confiança, sovint ens imaginem la seguretat de saber que els nostres fills i filles prendran bones decisions, però en realitat va molt més enllà. És, sobretot, un acte de fe en el seu procés, en la seva capacitat de caure i aixecar-se, de dubtar i aprendre.

Confiar en els nostres fills és mirar-los amb ulls plens de possibilitats, no pas de pors. És veure més enllà dels errors o dels moments difícils i reconèixer el potencial que batega en cada gest, en cada pregunta, en cada silenci. És una manera de dir-los i fer-los sentir que creiem en ells, que els considerem capaços, valuosos, dignes de construir i dirigir les seves pròpies vides..

Però la confiança també m’interpel·la a mi, com a mare, i em demana que em revisi les meves pròpies inseguretats, els meus temors i totes aquelles etiquetes que he anat posant conscient o inconscientment. Em desafia, sens dubte, a abandonar el control, a deixar espai per a que siguin, amb tota l’autenticitat. I he de confessar que hi ha moments que la por m’aclapara. Tanmateix, en aquests instants, la confiança esdevé una brúixola valuosa i m’ajuda a acompanyar amb la serenitat que proporciona saber que cada vivència, per difícil que sigui, aporta aprenentatges imprescindibles.

En el fons, confiar en els nostres fills i filles és també una forma de confiar en la vida. De creure que cada pas, fins i tot els més incerts, forma part d’un camí únic i irreemplaçable. És regalar-los el millor llegat: la llibertat de ser, d’equivocar-se, de créixer. I, potser, en aquest procés, també nosaltres aprenem a confiar una mica més en nosaltres mateixos.

Sandra Hurtado
@positivamentsandra