Les portadores
Observo des de segona fila una munió de caparrons aprop dels autocars. Veig els tutors passant llista. Es flaira l’emoció continguda durant dies o hores perquè avui marxen de colònies. Quatre grups classe de l’últim cicle de primària. El xivarri és important.
Però també he observat, mentre arribava la mainada, a les portadores. És una de les mil noves tasques que en els darrers anys s’han agenciat les mares (per si no en feien prou amb totes les altres). Són les 8 del matí i unes passes per darrera de tots aquests nens i nenes arriben les mares. Si, majoritàriament mares. Pocs pares. Molt pocs. Mares acompanyant-los al punt de trobada i carregant elles les maletes i motxilles. Són les portadores. Intueixo que segurament elles també les han preparat, fet i tancat aquestes maletes i motxilles.
Poc després tots s’enfilen als autocars ràpidament, menys alguns que encara estan aferrats a la mare i se’ls escapen les llàgrimes. Penso que potser és la primera vegada que van de colònies o que potser han passat mala nit o que no els agrada dormir fora de casa o mil d’altres possibles raons... Amb uns minuts més, molts petons i abraçades i la intervenció dels mestres, acaben pujant tots i els autocars marxen plens de nens i nenes emocionats.
I ja de camí a la feina reflexiono: seguim molt lluny de la corresponsabilitat real, hem perdut de vista la importància cabdal de l’autonomia per créixer com a persones, i és més, la coartem amb el fals pretext de la falta de temps o la mala entesa sobreprotecció (“pobret ja li faig jo”) i no som conscients del mal favor que fem als nostres fills i filles.
Estimar als nostres fills i filles és donar-los autonomia per créixer. Des de ben petits. Amb tot allò que són capaços de fer i ser. Si us plau autonomia al poder!
Txell Gelabert
Educare Club
