M(P)ARES SENSE POR
PARES i MARES carregats amb les motxilles, mentre abrigaven ells als seus fills, empenyent-los suaument per fer-los caminar...
L’altre matí acompanyant a l’escola als petits de casa vaig donar una ullada al meu voltant, l’escena cada dia em crida més l’atenció: molts pares i mares, majoritàriament amb presses, carregats de diverses motxilles mentre acabaven d’abrigar als seus fills i tenien cura dels cotxes, empenyien suaument als seus infants cap a dins de l’escola. Evidentment, l’escena no té res d’estrany perquè l’hem normalitzat... Però la repeteixo per si un cas: PARES i MARES carregats amb les motxilles, mentre abrigaven ells als seus fills, empenyent-los suaument per fer-los caminar...
- En nom de moltes obligacions, pressions o creences autoimposades estem minvant les capacitats dels nostres nens i nenes.
- En nom de la falta de temps.
- En nom del no vull discutir de bon matí.
- En nom de si ho faig jo vaig més a la idea.
- En nom d’així no ha d’anar carregat.
- En nom d’encara no està prou despert.
- En nom de no ser massa exigent no fos cas que els altres pensin...
- En nom de posar l'infant al centre del món (que no vol dir portar-li la motxilla en cap cas).
- En nom d'així l'ajudo pobret que és molt petit.
- En nom de vull que se senti molt estimat i acompanyat.
- En nom d’ell encara no ho sap fer i jo sí.
- En nom d’així el protegeixo...
En nom de totes aquestes idees i altres creences errònies, estem generant l’efecte contrari al què volem. Estem generant por a provar, por a ser autònom, por a ser responsable, o en altres paraules, sentiment d’incapacitat. Si no els deixem portar la seva mini motxilla, o abrigar-se, i els fem creure que no en són capaços, que més acabarem fent per ells?!? O com els podrem demanar que siguin responsables de qualsevol altra cosa, sigui petita o gran? La seva jaqueta, els seus contes o joguines, l’agenda, els deures, qualsevol elecció, el respecte vers els altres?
Les persones naixem amb la voluntat intrínseca de ser autònoms, amb l'instint de ser capaços de... però si els nostres referents ens fan arribar el missatge, des de ben petits, que ja ho fan tot ells, que nosaltres no ho fem bé o que no tenim temps per aprendre'n, quins adults estem educant?!?
Recorda l'autonomia, la proactivitat i la creença en les seves pròpies capacitats volen temps i pràctica. Ells han de practicar i nosaltres els hem de donar el temps i l'espai per fer-ho. Som els adults que hem de replantejar-nos el nostre focus i les nostres accions.
Sense por. Sense presses. Sense estar pendent de què diran.
Keep calm and be you!
Txell Gelabert
Educare Club
