Els arbres i els nostres avis

Il·lustració de Dani Padrón

Enginy, curiositat, perseverança, voler anar més enllà, canviar, crear, dissenyar i una llista infinita de qualitats que poden descriure l’ésser humà.

Ara bé, aquest voler anar més enllà, aquest no conformar-se ens ha fet crear un model de societat que a dia d’avui no es pot sostenir. Ens trobem prop de col·lapsar com espècie i sembla que el nostre pensament màgic ens fa mirar cap a una altra banda. Dins d’aquest pessimisme ens cal, per força, trobar-hi notes de color que ens facin sortir de l’estat catatònic i posar-nos a treballar per garantir un futur digne als nostres fills. Tenim el deure de deixar el món una mica millor de com ens l’hem trobat. És una tasca difícil, no ens enganyarem, però els reptes poden ser excitants! La solució, segurament, no és única i, evidentment, és molt complexa. Ara bé, tenim pistes que l’entorn ens murmura tímidament i que poden encaminar-nos cap a la direcció que la humanitat necessita.

La primera clau, com ja hem dit en altres articles, es troba en observar la natura. La majoria d’espècies que ens envolten viuen optimitzant al màxim els recursos i generant el mínim de resdius o cap. Un exemple boníssim d'admirar en són les plantes:

• Sense moure’s són capaces de captar de l’ambient tot el que necessiten i a més, sense saber-ho, amb el seu modus vivendis ens alimenten a tots amb l’oxigen que desprenen.
• També, darrerament, s’ha demostrat que les plantes s’ajuden entre elles, per dir-ho fàcilment, quan a una planta li manca una substància, alguna companya propera s’ofereix per proporcionar-li.
• Aquesta mena de “cooperativisme plantil” ens hauria de fer pensar en replantejar el nostre dia a dia individualista i de campi qui pugui.

Per altra banda, una altra clau pot ser aprendre dels nostres avis. Aprendre’n la cultura del reaprofitar, reparar , estalviar, pensar en el demà. És ara que no sabem cosir un botó, és ara que generem vidre per utilitzar-lo una sola vegada, que llencem el menjar, que vivim amb tant que ens sembla que ens falta tot.

Per tant, potser, la manera com els nostres avis vivien domèsticament ens ha de fer pensar que potser, la clau de l’evolució que necessitem fer, paradoxalment, es troba al passat.

Irene, Laia, Júlia
TIPS pelstips