No em fa cas!

Una de les queixes que repetim quan parlem de criança és 'No em fa cas!'

Volem que ens facin cas, volem que facin allò que els diem en el moment que els hi diem i moltes vegades, els infants, que en aquell moment tenen una altra necessitat, no ens fan cas.

Llavors repetim, tornem a repetir, comencem a posar-nos nervioses, tornem a reperir amb un to més alt i explotem! Càstigs, amenaces, xamtatges i tota la retaila d'automatismes surt a la llum. I després la culpa, aquella que dona per un o dos articles. Però com ho faig per a que em facin cas?

I jo us proposo un canvi de mirada. I us faig una pregunta.

Vols que la teva criatura sigui una adulta obedient o una adulta amb criteri?

Els infants ja són aquella personeta amb criteri que sap què vol i què no vol i que diu no quan el seu cos així li ho demana. Si volem que siguin adultes (i criatures!) amb criteri que saben dir no a les peticions i exigències dels altres i que saben posar límits que els cuiden, és hora, ara que són petits, de deixar-los dir no, de soltar el control i de qüestionar-nos aquesta creença limitant que tenim envers la pamaternitat que és que el rol dels pamares és control·lar els nostres fills i filles. Per a mi el nostre rol és acompanyar, cuidar de les nostres necessitats i de les de les criatures (que no es desconnectin de les seves necessitats), posar límits que ens cuiden a totes i pactar i gaudir d'aquesta connexió.

I com concretem això?

• La proposta és:
  • En comptes de donar ordres i esperar un sí; veure què necessito jo i què necessita la criatura.
  • Validar o visibilitzar allò que està fent.
  • Parlar de les meves necessitats; escoltar les seves.
  • Fer una petició que no una exigència; donar opcions.
  • Posar límits si cal i pactar solucions conjuntes si es pot.

Per exemple:
En comptes de cridar des de la cuina: 'A la dutxa!', proposo anar on estan i observar: 'Veig que estàs jugant. Voldria que anessim a la dutxa, et va bé ara o en 10 minuts?' I a partir d'aquí podem tenir una conversa i pactar. I si avui és dia de dutxa sí o sí posarem un límit: 'Em sap greu, avui vull que et dutxis. Pots fer-ho ara o en 10 minuts'.

Si en comptes de donar una ordre primer conectem, veiem el que estan fent, validem el seu no i el seu sentiment, donem opcions i si la situació ho permet, escoltem les seves necessitats i les atenem, serà molt més fàcil que col·laborin i aconseguirem una relació més connectada. I aconseguirem que segueixin connectades a les seves necessitats.

I és que els infants, quan es senten vistos i respectats, quan veuen que les seves necessitats són ateses quan és possible,  tendeixen a col·laborar i a cooperar pel benestar comú, igual que les adultes!

T'animes a fer el canvi de mirada i a cuidar i visibilitzar les necessitats de totes i a soltar el control?

Arantxa Marenyà
Assessora de Criança